Ingrid Picanyol Alvarez

Projecte III: Senyalística i Digital Signage - Aula 2

Pública

Introducció

Segons m’explica l’audioguia del Museu, l’edifici que acull la Fundació Antoni Tàpies va ser projectat per l’arquitecte Lluís Domenech i Montaner com a seu de l’antiga editorial Montaner i Simón. Em diu que Tàpies ja tenia al cap la idea de la Fundació, quan el 1984 va visitar per primera vegada l’edifici. I que tot i l’estat d’abandonament de l’immoble, l’artista hi va veure de seguida les qualitats adequades per crear el clima de contemplació que volia propiciar amb la seva obra i la dels altres artistes que acolliria la fundació. Diu que la fundació conserva, investiga i difon l’obra de Tàpies, de gairebé 1000 peces.

També que el museu s’estructura horitzontalment en 4 nivells i, verticalment, en dos blocs. Que el primer bloc és el de l’edifici antic, i és on es troba la recepció, la botiga, la major part de les sales expositives i la biblioteca. I que el segon bloc correspon a la reforma d’ampliació realitzada el 2010 i acull les oficines de la Fundació, el nivell -2 d’espai expositiu, l’auditori i la terrassa. Finalment, m’informa de què l’edifici és propietat de l’Ajuntament de Barcelona. I que actualment la Fundació rep les aportacions d’aquesta institució, de la Generalitat de Catalunya, de la família i del Ministeri de Cultura Espanyol.

Visita i anàlisi

El dissenyador Manuel Grávalos considera que en segons quins contextos naturals i patrimonials es tendeix a sobre-informar a l’usuari a través de la senyalització convertint-ho tot en un producte consumible al servei del capital. Però és molt diferent el tipus d’usuari que recorre un poble o un paisatge natural amb l’objectiu de passejar que el que decideix visitar un museu i assumir o no el preu d’una entrada. Quan un decideix visitar un lloc d’aquestes característiques, espera rebre alguna cosa a canvi, alguna cosa a explicar als altres.

Espero a l’andana un tren que em portarà fins a la Fundació Tàpies. Un museu que desperta el meu interès des que vaig venir a viure a aquesta ciutat però mai he trobat l’excusa per fer-ho. Gràcies exercici doncs, per esdevenir oportunitat. Mai tornarà a haver-hi una altra primera vegada.

A priori m’imagino que no hi estaré sola, així que d’entrada especulo amb la idea que aquells qui hauran entrat abans que jo em serviran com a referent i primers artefactes d’orientació. Però no ens precipitem, fins que arribi allà no podré treure conclusions fermes i, a més, ja arriba el tren.

Entro a la Fundació, una porta sense que li hagi dit res em convida a entrar i unes escales reclamen la meva atenció. No hi ha alternativa, així que les baixo i detecto un panell informatiu a davant que m’indica que a l’esquerra hi ha la botiga i a la dreta la recepció. Uns panells blancs minimalistes amb tipografia negra que destaquen, però que alhora es mimetitzen amb l’estil industrial de l’edifici, on es combina amb lleugeresa i detall el maó, el ferro i el vidre.

Mentre espero per comprar l’entrada a la recepció m’informen dels preus i altres ofertes mitjançant panells rígids disposats sobre el taulell. Un cop he pagat la meva entrada, la recepcionista assenyala amb el braç cap a la meva esquerra convidant-me així a iniciar el recorregut per allà. Imagino que si ho fan així és perquè en més d’una ocasió algú se n’ha tornat enrere cap a la botiga, travessant l’entrada i les escales i topant-se amb aquells curiosos que acaben d’entrar darrere seu. De totes maneres, crec que en el meu cas no era necessària aquesta senyalització humana en forma de braç, ja que mentre feia cua ja he pogut identificar el panell d’orientació que assenyala on es troben les dues zones expositives principals.

Un cop davant d’aquest panell em giro i veig per primera vegada l’espai expositiu principal situat a la planta -1. Lluny de ser un recorregut en forma de passadissos delimitats per pladurs de durada efímera, aquesta perspectiva em permet intuir les possibilitats i la durada que suposarà el recorregut. En aquest punt, l’arquitectura singular del lloc es mostra més nua que mai i deixa entreveure les plantes superiors de l’edifici que recorreré després.

Aquí aturada prenent aquestes notes abans de decidir-me a baixar les escales, coincideixo amb visitants més veterans que provenen de les plantes superiors. Segurament compraran alguna cosa a la botiga abans d’abandonar l’edifici, perquè la troben de cara.

Baixant les escales descobreixo amb més detall la planta superior a través d’un forat del sostre. Aquesta característica m’ajuda com a visitant a preveure la dimensió de la visita, tant a escala espaial com a escala temporal. Puc decidir entretenir-me més o menys, però serà la meva decisió, no hi haurà hagut sorpreses com passa en altres museus que resulten ser molt més grans del que una es pensava i, per tant, no faré tard a dinar. I això em va sentir lliure i segura. També hi contribueix el fet que segons la distribució d’aquest edifici, puc marxar quan vulgui doncs la porta està visible constantment.

L’escrit introductori amb vinil negre de tall que hi ha plantat a la paret només baixar les escales em dona informació de l’exposició que hi trobaré. El text, a banda d’indicar-me de què aquí és on comença l’experiència, m’informa del títol de l’exposició, els patrocinadors institucionals, l’origen de l’artista Roman Ondak, quina és la seva trajectòria, quines disciplines explora amb la seva pràctica i que podrem veure en particular en aquesta exposició. Tota aquesta informació està principalment escrita en català, i de manera secundària (és a dir, cos més petit de text) en anglès i castellà. A escala informativa, el museu ofereix també una audioguia en forma de targeta amb un codi QR a la que podem accedir a través dels nostres dispositius mòbils. Desconec i alhora em pregunto si existeixen alternatives perquè persones sense dispositiu, sense internet, sense bateria o sense auriculars, puguin tenir accés a aquesta informació que ens permet interpretar en profunditat tot allò que el museu és i ens ofereix.

Al final del recorregut d’aquesta gran secció de la planta -1 hi trobo el que a priori sembla una possible zona de descans, del tipus visual o també físic, i una boca d’entrada de llum natural. Un cop a prop descobreixo que efectivament es tracta d’una escletxa important de llum, però que l’espai no ofereix descans sinó la possibilitat d’agafar l’ascensor, d’anar al lavabo o de baixa a una planta -2 barrada al pas amb una cinta.

Desfaig el camí i em dirigeixo cap al pis de dalt on m’hi esperen nous guardians de seguretat. Seguretat no tan meva sinó de les obres i potser també dels artefactes de senyalització. M’enfilo escales amunt i mentre ho faig descobreixo que a part de la planta -1 i la planta baixa, existeixen dues plantes més amunt, no només una. Això em fa veure que no ho tenia absolutament tot comprès només creuar la recepció, però no em fa sentir insegura, perquè qui no vol una petita dosi de sorpresa imprevista de tant en tant davant del silenci i la correctíssima actitud de totes les persones que estem en aquest moment habitant aquest espai?

L’estil gràfic de la senyalització manté coherència arreu del museu. Una tipografia sans serif que deu provenir de la identitat gràfica de la Fundació, i que augmenta de mida segons la importància d’aquesta, es mostra sobre un fons llis o bé blanc o bé de color pedra per tal d’evitar la contaminació visual de les estàncies i mantenir així la netedat de les sales.

Des del llindar d’aquesta nova planta puc de nou preveure quin serà el meu recorregut, que de nou, serà circular i vorejarà la balconada, des d’on puc visitar de nou l’exposició inicial, però ara des d’una nova perspectiva. Si desconnecto l’audioguia puc decidir per quin punt d’aquesta ruta circular començar i iniciar el trajecte cap a l’esquerra o cap a la dreta. Cap senyalització de paret m’ho indica, però l’ordre de les pistes de l’audioguia em porta cap a la dreta. Des d’aquí, vaig gaudint d’una nova perspectiva de la sala i de la seva arquitectura i, fins i tot, m’il·lusiono per allò que m’espera més amunt i que puc entreveure al sostre. Només una paret de pladur m’obligarà a no fer drecera per retallar el recorregut vora la barana, sinó que hauré d’anar fins a la paret i vorejar la paret per encarar la recta final que em portarà a la porta de nou.

En aquesta planta hi conviuen un espai expositiu i una biblioteca. Sé que es tracta d’una biblioteca perquè les parets que la separen de la resta de l’espai són de vidre. I sé que són de vidre perquè el material reflecteix la meva imatge i alhora perquè la gent de la Fundació han decidit plantar-hi un cercle de vinil per tal que cap despistat s’hi estimbi creient que no hi ha res de tan net com està.

Segueixo per les escales cap a l’última de les plantes. El sistema gràfic de panells informatius rectangulars de vinil amb tipografia negre m’acompanyaran durant tota l’ascenció. Que intervinguin tan poc a les parets fent servir aquesta senyalització tan respectuosa i curosa amb l’entorn, em fa pensar que respecten i s’estimen molt aquest edifici. El silenci es trenca de cop amb un nadó que plora i dos guardes de seguretat que parlen entre ells a un volum que no és l’habitual. Això m’indica que el silenci es preserva únicament a les sales expositives, i no a les escales.

Un cop a dalt, i tenint en compte que una ja ha recorregut tres plantes i que s’ha familiaritzat amb l’entorn, les obres, els sons, les olors i el llenguatge gràfic de la senyalització, creu que poques sorpreses li esperen. Davant meu es desplega una nova exposició i una nova oportunitat d’anar al lavabo. Ambdues aventures senyalitzades de forma coherent amb la resta d’espais; unes icones d’home i dona com a símbol de «banys» -no de què allà hi trobarem un home i una dona- i un text introductori en vinil de tall que ens informa i dona la benvinguda a parts iguals.

Per sortir, només he de desfer el camí. I potser fins i tot, m’entretenc una estona a mirar la botiga i a comprar un llibre d’en Joan Foncuberta. Encara em queda una estoneta pel dinar.

Reflexió personal

He comprat una postal de l’Antoni Tàpies amb un text que comença així «Com mirar netament sense voler trobar en les coses el que ens han dit que hi ha d’haver, sinó el que senzillament hi ha?» i jo inevitablement ho vinculo amb aquesta meva experiència analitzant la senyalística d’aquest espai. Només jo analitzava, la resta de persones senzillament circulaven.

Trobant-me encara en el moment de veure per primera vegada l’espai des del rètol inicial situat després de l’exposició (foto 3), he vist com persones que havien entrat al mateix temps que jo, sortien ja de l’espai. Podria ser que l’exposició en el fons no els acabés d’interessar i que anar allà fos el pla perfecte per matar el temps o fer un ‘story’ per publicar a l’Instagram, però independentment d’això, he vist que eren persones que sense entretenir-se molt sabien com havien de moure’s per l’espai.

El fet d’anar anotant tot allò que anava veient i llegint i interpretant i processant per primera vegada m’ha fet veure que inconscientment estem processant informació en tot moment. Que la nostra intuïció està prou desenvolupada per poder anar navegant per un espai que no coneixem i no semblar gent que està perduda. Que tot i tenir una audioguia que ens parla a l’orella de l’obra que tenim al davant, tenim present que aviat haurem de seguir un recorregut que tot i que se’ns hagi descrit en detall intuïm perfectament.

Reconec que aquest cas d’estudi és un cas particular on les persones ni tenen pressa, ni topen amb altres, ni han de discernir entre quina informació és la que els interessa i quina no, però, tot i així, no he vist a ningú preguntar res a cap membre del personal del museu.

En l’àmbit gràfic crec que algunes intervencions en l’espai podrien haver estat més curoses a l’hora de col·locar-se. Si bé han estat pensades per tal que respectin al màxim la netedat de les estances, crec que la col·locació d’aquests elements podria haver-se fet tenint en compte les característiques de l’arquitectura. Em refereixo, per exemple, a situar els vinils fent coincidir l’extrem esquerre del quadrat (el text fa bandera a l’esquerra) amb algun detall o característica dels graons de l’escala, o de les línies metàl·liques de l’estructura de la barana, etc.

Ingrid Picanyol

Bibliografia:
Grávalos, M. [Manel]. Projecte III: Senyalística i Digital Signage – Ràdio UOC / per Rosa Llop i Quelic Berga. UOC. https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00250276/view.html#gravalos
Llop, R. [Rosa]. Introducció a la senyalística. PID_00250260. UOC.  https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00250260/html5/PID_00250260.htmlBibliografia:
Grávalos, M. [Manel]. Projecte III: Senyalística i Digital Signage – Ràdio UOC / per Rosa Llop i Quelic Berga. UOC. https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00250276/view.html#gravalos
Llop, R. [Rosa]. Introducció a la senyalística. PID_00250260. UOC.  https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00250260/html5/PID_00250260.html